Set cubans a la recerca del somni americà

Carles Bosch: periodista, reporter i ara, director cinematogràfic

Després d’una conferència a la Universitat Autònoma de Barcelona sobre com “Com arribar a aconseguir quasi bé un Òscar”, ens trobem a mitja tarda amb el periodista Carles Bosch a un bar del barri del Born de Barcelona per acabar de rematar la feina.
Amb una música tranquil•la i una conversa fluïda en la que coneixem al nou Papa, el director de Balseros ens comença a relatar la seva història i la de la pel•lícula.
Per ell, Balseros “és un retrat de la solitud i de l’angoixa de milions de persones que anualment han d’abandonar el seu país per anar a buscar un altre futur”. Afegeix, que amb el documental volen transmetre que “malgrat la vida ens hagi donat alguns pals”, la majoria hem aconseguit arribar on volíem, en canvi, “aquella persona que es veu obligada a anar a un país que no és el seu, perd les regnes del cavall”. I conclou dient: “Només la seva força i la sort poden ajudar-los”.
La idea i l’origen de la pel•lícula parteix d’un reportatge realitzat el 1994 a Cuba pel programa de TV3, “30 minuts”, en plenes vacances de Bosch, quan l’illa caribenya va patir una greu crisi econòmica degut a la caiguda del mur de Berlín i la desfeta de la URSS. Nombroses persones van decidir marxar a la recerca d’un futur millor amb les anomenades “balses” fetes per ells mateixos.

“La realitat supera la ficció però, només és creïble amb un documental”

Al cap de cinc anys, “una de les protagonistes (Méricys)” truca al periodista i li explica que havia guanyat el sorteig per sortir de Cuba però, era difícil perquè en tres mesos havia d’aconseguir uns papers. Just rebre aquesta trucada, Bosch ja va contactar amb David Trueba “perquè creia que hi havia una pel•lícula”. És per això que no es va prendre “cap decisió sobre el format”. Val a dir que, “la realitat supera la ficció però, només és creïble amb un documental”.
Balseros comença “quan els personatges ja tenen un peu posat a la balsa i no hi havia informació sobre el seu passat”. “Vaig pensar que era l’ocasió d’anar més lluny del format periodístic de 52 minuts” - afegeix el reporter -, “poques vegades pots fer una història real amb imatges de la vida d’uns immigrants cinc anys abans, però nosaltres vam tenir aquesta sort”.

“Tu no pots motivar la notícia”

Però, per què l’emigració cubana i no moltes de les altres que hi ha al món? Ell ens explica que “els cubans tenen una força especial davant la càmera”. Tot i que passen per moments molt importants de les seves vides, “ells ho donen tot” i “actuen de forma natural”, per tant, “és més fàcil”. Afegeix que creu que “tothom, en cada moment, sap el què ha de fer”, i aprofita i ens explica que només podien “tirar-los aigua quan ja estaven marxant” però no els podien ajudar ni donar diners perquè marxessin. Bosch té molt clar que “no pots motivar la notícia” però quan ja és inevitable si que els pots dir el què penses. Per ell, “les trampes en el documental no serveixen”.

“Carlos, contigo al final”

Per alta banda, el seu seguiment es va fer “de forma molt natural”, només s’havia de demanar permís al principi. Però al final, després de tot el treball i d’haver passat moments tan complicats al seu costat, reconeix que apareix un vincle amb ells, però senyala que seria el mateix que “hauria tingut qualsevol persona que no fos periodista” i que hagués anat amb ells. Amb una brillantor als ulls ens explica que els set balseros formen part de la seva vida, igual que ell de les seves, però remarca que més ells de la seva que ell dels cubans. Reconeix que ha dormit “amb ells al cap molt de temps”. El periodista “era l’única cosa que els unia amb Cuba”, però “algun vinle s’ha trencat” com és el cas de la Misclaida perquè “quan es va enterar que la pel•lícula estava nominada va voler fer un boicot contactant amb els alteres”. Però, va saber que els altres no estaven a favor d’ella, quan va rebre una trucada d’un d’ells dient-li: “Carlos, contigo al final”.

“He dormit amb ells al cap molt de temps”

Malgrat que la història passava entre Cuba i Estats Units, països amb diferències constants entre ells, el reporter pensa que “no era just parlar de política perquè hi havia gent que estava patint”. Tot i així, està segur que a Cuba va estar vigilat però alhora està tranquil perquè no estaven fent res de dolent. Van vigilar de no fer res que els pugués perjudicar, independenment de la seva ideologia. Afegeix que ells sabien que el periodista “respectava molt la revolució”, però que “ no compartia la seva ideologia en molts aspectes, com la reducció de llibertats”. No obstant això, no recorda haver tingut cap altre problema. Només a Guantánamo perquè només els deixaven palar pocs minuts amb els balseros. Ell assegura que va ser “perquè els americans sabien que els balseros podien dir coses dolentes sobre ells”. No va ser fins que es decidir deixar-los marxar que ja no van tenir cap tipus de dificultat.

“Una gran compositora amb molt bon sentit de l’humor”

Canviant de tema, és clar que ell és el cervell de tot aquest projecte fet realitat, però no ha estat sol alhora de portar-lo a terme. És per això, que li preguntem pels seus col•laboradors. Tot i que, sense timidesa, reconeix que “està decebut amb el càmara i co-director, Josep Maria Domènech”, remarca el treball amb Lucrecia. La cantant llatina i el director ja es coneixien d’un projecte d’una ONG a Bòsnia. Bosch es va quedar amb molt bon regust de boca d’aquella ocasió, igual que ella després de veure el reportatge televisat. “Ens vam entendre molt bé”, explica el director. I afegeix: “Vaig descobrir una cosa que ja sabia d’ella quan la vaig conèixer a Bòsnia, i és que és una gran compositora amb molt bon sentit de l’humor”.
Per altra banda, hi ha una altra persona a destacar que intervingué a la pel•lícula, David Trueba. El guionista de ficció es posava davant d’un projecte on poca experiència tenia amb treballar amb la relalitat. Tot i així, Bosch remarca que gràcies a Trueba, el qual no coneixia els personatges i viceversa, van poder extreure la informació que necessitaven dels personatges, ja que el documental no podia constar de veu en off. El diretor i el co-director havien mantingut el contacte amb molts dels personatges i ja s’havien què els havia passat, per tant, que ells els preguntessin “hauria semblat una mica forçat”. En canvi, gràcies a Trueba els personatges relataven la història en primera persona. A més a més, alguna de les bones aportacions del guionista espanyol al format que remarca el periodista és “el fet d’alternar imatges fa que l’espectador sàpiga més coses que els protagonistes”.

“El fet que s’anunciés com la pel•lícula de TV3 crec que va influir a que no s’acceptés tan aquí”

No obstant això, com a tota conversa, va arribar el punt fosc de la història. I és que, no va ser fins la nominació dels Òscar que es va conèixer Balseros aquí al país. Per això, li preguntem si s’ha valorat prou la pel•lícula a nivell de públic. Ell ens contesta amb un rotun “no”. I afegeix que “els productors, TV3 i Bausan Films la van valorar molt” però Lauren Films “és morosa: és la que té la cinta i no paga drets d’autor”. A més a més, diu que la productora “ha fet molt poca campanya i l’ha distribuït poc”. També “el fet que s’anunciés com la pel•líula de TV3” creu que “va influir a que no s’acceptés tan aquí”. Tot i això, afegeix amb admiració que “a la resta del món sí que s’ha acceptat molt bé després que la compressin els de Toronto” i d’allà s’ha anat escampant.

“L’estètica i el contingut”

Ja al final de la nostra trobada, ens revel•la que Balseros “demostra que el periodisme té també aquesta sortida [cinema documental]” encara que la gent del cinema no els tingui en compte. A més a més, creu que amb el “background de periodistes” han aconseguit coses que els que es dediquen al mateix però venen de la ficció no tenen. I és que el mèrit principal que creu el nostre protagonista que té la seva pel•lícula es basa en “l’estètica i el contingut”.
Ja amb la foscor als carrers, abans d’acomiadar-nos, ens acaba dient que “si hagués guanyat l’Òscar, l’hauria deixat aquí al bar perquè hi ha molt bona amistat”.