Del Periodisme als Òscar

Carles Bosch va néixer fa 52 anys a Barcelona. És llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona des de 1975, i també, en Dret degut a les recomanacions del seu pare el qual no veia gaire futur a les ciències de la comunicació.
Tot i els pocs ensenyaments televisius de l’època, a la universitat ja crea el seu primer reportatge: una comparació dels grafitis dels lavabos masculins amb els femenins, amb una segona comparació sobre com han variat aquestes mostres gràfiques al cap de 5 anys.

No obstant això, ell recalca la seva sort en la cronologia. Acaba els estudis amb la mort de Franco. Això fa que l’any 1976 tot estigui molt més revolucionat i tot s’obri ja que hi havia moltes coses a dir. Comença a treballar en premsa, bàsicament a revistes setmanals i mensuals, cobrint notícies del món, però no li agrada Espanya.

Però, a punt de marxar a Nova York per una relació sentimental i deixar el periodisme, per casualitats de la vida, s’assabenta que volen crear una nova televisió a Catalunya: TV3. Sense cap mena d’experiència en càmares, ni televisions, ni en català, s’hi presenta per a veure què tal. Allà és rebut per, el llavors desconegut, Joan Salvat. Entra a formar part del seu programa: un de setmanal basat en reportatges d’actualitat i d’una durada de mitja hora i escaig. Parlem del mític “30 minuts”. Tot i que, se n’anirà a Nova York, no deixarà el periodisme sinó tot el contrari: anirà fent calaix per aquest nou programa, el qual encara no ha deixat de treballar-hi.

Es pot dir que ha esdevingut un autodidacte del reportatge televisiu. Encara que, a l’època no s’impartien matèries per aquest tipus de feina, ha anat aprenent sobre la marxa, i amb resultats gens decebedors (currículum llarguíssim amb reportatges i cobertures de guerres com la del Golf, Bòsnia o Kósova; premis nacionals i internacionals,...).

Aquesta és la seva trajectòria fins abans d’arribar a la nominació dels Òscar. Però com hi va a parar? Al mig de les seves vacances de 1994 ha de cobrir la fuga de molts cubans amb balses. Al cap d’uns anys, es retroba amb el tema i veu la possibilitat de fer-ne una pel•lícula documental. Tal i com ell explica, ha tingut sort, però afegeix que a més a més d’ella, ha seguit una línia i sobretot, la intuïció.