...LIterària i audiovisual

Els Pilars de la Terra: un llibre màgic

La meva afició per la lectura ha anat a èpoques, segons la feina, la mandra o el temps disponible per a llegir.
Ara bé, tenir un bon llibre entre les mans sempre ajuda. En el meu cas, la ininterrompuda recomanació del meu cosí gran cada cop que ens veiem per un llibre, va fer que Els Pilars de la Terra de Ken Follet caigués a les meves mans.
Al primer moment vaig pensar: "Vaia de llibre!". Unes mil i pico de pàgines i en edició de butxaca. Per altra banda, la sinopsi del darrera tampoc és que entusiamés gaire: "[...] és la història d'un mestre d'obres de l'edat mitjana que té la intenció de construir una catedrat [...]". Fins aquí, no se'm va despertar cap mena de passió però tot i així, vaig decidir aguantar el primer capítol. Però allò curiós del cas, és que no en vaig tenir prou amb un, ni amb dos ni amb tres. Amb quinze dies m'havia empassat mil i pico de pàgines d'aventura, amor, passió, desenganys,...
Potser tindrà les mateixes connotacions que qualsevol altra best-seller, però no és un llibre típic. I els que l'hagin llegit m'entendran. I per enèssima vegada el recomano, tan per un Sant Jordi com per qualsevol detall cap a algú.
Aquest és el meu cas, però estic segura que hi haurà molts d'altres llibres que hauran despertat l'emoció a més d'un.

Hotel Rwanda: una pel·lícula i una realitat

En una de les últimes classes de Gèneres Informatius i Interpretatius en premsa amb José María Perceval sobre “L’objectivació de les dades en gènere descriptiu-informatiu” es va parlar sobre una pel•lícula: HOTEL RWANDA. La classe em va deixar amb la intriga de conèixer-la. En fi, aquest cap de setmana l’ocasió m’ha deixat temps per veure el film. Per aquells que no l’han vist, Hotel Rwanda es centra en el conflicte que hi va haver l’any 94 a Rwanda. Un conflicte racial produït ja al segle XIX pels colonitzadors belgues de la zona. Aquests instal•laren una diferència entre ells basant-se en “tonteries”: alçada, color de la pell,... D’aquesta manera van néixer hutus (majoria) i tutsis (minoria i al principi amb el suport dels belgues). La pel•lícula, cal dir, explica un cas especial: no tots van tenir la mateixa “sort”. La qüestió és que no em va deixar indiferent. Per això, dóna molts aspectes a comentar. Per exemple, l’any 1994, tot i la xifra del 300 mil persones assassinades, l’anomenat “Occident” va donar l’esquena al genocidi. Per què?? Suposo que no hi havia interessos (és a dir, diners) per extreure’n. Per què els blancs són els primers en marxar? Els primers en “salvar-se? Per altra banda, el film reflexa el paper dels mitjans d’occident. L’enregistrament d’unes imatges esgarrifoses fa adonar al Nord del què estava passant. Però tal i com diu l’actor reporter: “No et facis il•lusions, la gent veurà les imatges, dirà i llavors continuarà dinant”.
Aquest no és l’únic cas, i és que la colonització o la intervenció per interessos dels blancs encara està deixant rastre. I tampoc si fa res, i pot ser tampoc interessa que es conegui.
Us convido a parlar-ne hàgiu o no vista la pel•lícula. Per altra banda, els que no l’heu vist, mireu-la. No us deixarà indiferents.