...Musical

precarietat laboral?

En aquest cas, la qüestió és que després d’una conversa amb un amic músic a les tantes de la nit, vaig pensar en un tema que no hi havia caigut. La pregunta és: com viu un músic? És cert que l’art omple l’interior i pot donar la satisfacció més gran. Perquè no tot és seure en una cadira i fer el què diu un paper. És molt més que això: a més d’entretenir el públic i transmetre-li emocions, és gaudir del moment indescriptible per part del propi músic. Però, no tots són elits i no sempre s’omple la butxaca. I és que en aquest món capitalista, molts treballen a més d’un lloc, forces hores, i potser alguns cops set dies a la setmana. I quina seguretat o sindicat procura per ells? I això que els que estan de sort han de passar per oposicions, contractes,... com tothom. Però, a quin preu?

Una mirada

Els que em coneixen d’ara o de ja fa un temps saben de la meva afecció per la música. I per algun lloc o altre havia de caure aquest tema pel blog.
Segurament, molts pensen que el fet de tocar un instrument, participar en una orquestra, un grup,... queda bé, és “guai”, modern o potser alguns ja pensen que és antiquat, inútil i de “perdillos”. La qüestió és que d’aquests pocs que ho valoren, molts no entenen com d’aquí en pot sortir un ofici, una professió, una vocació,... sols ho entenen com un “hobi”. És a dir, poquíssims són els que saben l’esforç, el sentiment i l’emoció que produeix la música i que no tot es resumeix en “hits” i “canciones del verano” (i amb això, no vull desprestigiar ningú –suposo que tots han treballat igual, o això espero-).