Blogia

una altra vista

Una tradició diferent

Dos carrers abans d’arribar a la Plaça Fra Bernardí de Manlleu ja se sentia el xivarri de la gent, i és que és dia de festa. No obstant això, a diferència d’altres anys, a aquesta hora -les cinc de la tarda- la plaça estava més plena. Però tal i com comentava Xavier, venedor de roses de la parada de les Joventuts Obreres Cristianes, “el boom de gent ha estat al migdia”. “Potser el fet d’escaure’s al mig del cap de setmana ha fet que la gent vagi més tard”, ha afegit el dependent de la parada del costat.

Tot i així, el bon temps ha acompanyat al llarg de tot el dia i tampoc es preveu cap canvi. Això ha afavorit a conservar l’ambient de cada any, potser més repartit al llarg del dia, però la gent ha sortit al carrer. Dèbora, venedora de roses d’un viver de la localitat, creu que “el fet que no hi hagin els col•legis oberts potser ha provocat que tampoc es vegi tanta gent”, però afegeix que “els nens tampoc porten negoci, i en canvi, avui han vingut més pares i adults a comprar”.

Cal destacar, però, que enguany han ressaltat les parades amb roses i llibres (entre d’altres objectes) que recollien diners per alguna causa, benèfica o no. El cas és que les parades amb alguna finalitat superen en nombre les dels comerciants i botiguers de la vila. Per exemple, l’Associació de Mares i Pares de la nova escola manlleuenca CEIP Quatre Vents venia roses i samarretes a més a més, de tenir globus i un espai per pintar pels més petits. El més curiós del cas, és que a la seva parada també podies veure-hi llibres infantils, però no eren per vendre’ls sinó que els recollien per a la biblioteca de l’escola. Un altre cas és el dels alumnes de 3r d’E.S.O. del Col•legi La Salle que venien llibres de segona mà, recollits per ells mateixos prèviament, amb la finalitat de reunir diners per un possible viatge final de Secundària.

D’altres han aprofitat per donar a conèixer el seu producte, com és el cas del Miquel, que ha creat, en edició pròpia, Apunts de Llengua i Literatura Catalana, un treball extret després de vint anys de classes de català resumit en un manual didàctic per a professors i per aquells que vulguin aprendre de la llengua lliurement. O també hi ha hagut qui ha proposat la rosa alternativa, és a dir, una parada on, excepte flors, trobaves tot tipus de roses: de peluix, de paper, de filferro,...

Però no tot eren roses i llibres, sinó que hi havia parades com, la del Grup Filatèlic i Numismàtic Manlleu que com cada any ha presentat el seu nou matasegells. Tal i com Josep explica “aquest cop s’ha seguit la tradició de l’any i s’ha dedicat al Quixot”. I al seu costat s’hi troba la ja tradicional Tómbola de l’Hospital de Sant Jaume de Manlleu. Des de fa quinze anys aquesta parada sorteja els treballs que fan els avis de l’hospital, que van des de coixins de llana fets a mà fins a tovalloles brodades. Els diners recollits es destinen a sortides pels mateixos ancians al llarg de tot l’any.

Per altra banda, al llarg de tot el dia s’han celebrat diversos actes a la mateixa plaça del poble, engalanada per a l’ocasió. Normalment, al matí la plaça s’omplia de jocs per als més petits. Però aquest any, canviant la tradició, el matí ha estat amenitzat per diferents estils de música. Deixant a part allò tradicional, un grup de jazz -els Manlevis-, un de berber i un dúo de flamenc han pujat dalt de l’escenari per oferir un petit concert d’hora i mitja. A més a més, a dos quarts de dotze del matí s’ha fet el primer lliurement de premis de redacció sota el títol “Jo al 2073”. Tot i així, la cercavila dels gegants s’ha passejat per tot el poble a primera hora de la tarda amb pares, mares i cotxets darrera dels grallers. I la mítica ballada de sardanes de tots els anys s’oferirà a la mateixa hora de sempre, a les set de la tarda.

És important remarcar que, malgrat la festa de Sant Jordi s’ha concentrat a la plaça de l’ajuntament, hi ha hagut un altre punt de la vila que s’ha omplert de festa. És el barri de l’Erm. Tot i que la diada catalana hi ha tingut un pes important amb algunes parades de roses i llibres i la connexió amb la Plaça Fra Bernardí a través de la cercavila i una tartana que portava la gent d’un lloc a l’altre, aquest any Sant Jordi ha coincidit amb la setmana PIC. L’Erm ha acollit, al llarg dels darrers dies, un seguit d’actes per a la participació i la convivència dels ciutadans. Antoni Rubia, membre de l’Associació PIC i vocal de la Junta, ha destacat “una afluència de públic molt elevada i molta participació de les entitats” per la diada d’avui. Però, tot i així, ell destacaria de tota la jornada la Mostra de Pop-Rock que es realitzarà a la nit.

“Les tradicions maten”, ha dit rient Xavier després de nou hores enmig de roses, i és que molts d’ells s’han llevat molt d’hora al matí per venir a muntar, engalanar i exposar de la millor manera les seves parades. Molts han dinat entre roses i/o llibres, però per molts ha valgut la pena com Dèbora, que ha recalcat: “Això m’encanta i m’ho passo molt bé”.

Del Periodisme als Òscar

Del Periodisme als Òscar

Carles Bosch va néixer fa 52 anys a Barcelona. És llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona des de 1975, i també, en Dret degut a les recomanacions del seu pare el qual no veia gaire futur a les ciències de la comunicació.
Tot i els pocs ensenyaments televisius de l’època, a la universitat ja crea el seu primer reportatge: una comparació dels grafitis dels lavabos masculins amb els femenins, amb una segona comparació sobre com han variat aquestes mostres gràfiques al cap de 5 anys.

No obstant això, ell recalca la seva sort en la cronologia. Acaba els estudis amb la mort de Franco. Això fa que l’any 1976 tot estigui molt més revolucionat i tot s’obri ja que hi havia moltes coses a dir. Comença a treballar en premsa, bàsicament a revistes setmanals i mensuals, cobrint notícies del món, però no li agrada Espanya.

Però, a punt de marxar a Nova York per una relació sentimental i deixar el periodisme, per casualitats de la vida, s’assabenta que volen crear una nova televisió a Catalunya: TV3. Sense cap mena d’experiència en càmares, ni televisions, ni en català, s’hi presenta per a veure què tal. Allà és rebut per, el llavors desconegut, Joan Salvat. Entra a formar part del seu programa: un de setmanal basat en reportatges d’actualitat i d’una durada de mitja hora i escaig. Parlem del mític “30 minuts”. Tot i que, se n’anirà a Nova York, no deixarà el periodisme sinó tot el contrari: anirà fent calaix per aquest nou programa, el qual encara no ha deixat de treballar-hi.

Es pot dir que ha esdevingut un autodidacte del reportatge televisiu. Encara que, a l’època no s’impartien matèries per aquest tipus de feina, ha anat aprenent sobre la marxa, i amb resultats gens decebedors (currículum llarguíssim amb reportatges i cobertures de guerres com la del Golf, Bòsnia o Kósova; premis nacionals i internacionals,...).

Aquesta és la seva trajectòria fins abans d’arribar a la nominació dels Òscar. Però com hi va a parar? Al mig de les seves vacances de 1994 ha de cobrir la fuga de molts cubans amb balses. Al cap d’uns anys, es retroba amb el tema i veu la possibilitat de fer-ne una pel•lícula documental. Tal i com ell explica, ha tingut sort, però afegeix que a més a més d’ella, ha seguit una línia i sobretot, la intuïció.

"Tu no pots motivar la notícia"

Carles Bosch, de periodista a director de cinema

P. Com definiria Balseros?
R. És un retrat de la solitud i de l’angoixa de milions de persones que anualment han d’abandonar el seu país per anar a buscar un altre futur.

“La realitat supera la ficció però, només és creïble amb un documental”

P. Per què us vau definir per aquest format?
R. No vam prendre cap decisió sobre el format. La meva pel•lícula comença quan els personatges ja tenen un peu posat a la balsa i no hi havia informació sobre el seu passat. Al cap de cinc anys, em va trucar una de les protagonistes (Mericys) i em va dir: “Mira Carlos que me ha pasado”. I vaig pensar que era l’ocasió d’anar més lluny del format periodístic de 52 minuts. Poques vegades pots fer una història real amb imatges de la vida d’uns immigrants cinc anys abans, però nosaltres vam tenir aquesta sort. Val a dir, que la realitat supera la ficció però, només és creïble amb un documental.
P. Quines característiques fan especials l’emigració cubana?
R. Els cubans tenen una força especial davant la càmera.
P. Què voleu transmetre amb el documental?
R. Malgrat la vida ens hagi donat alguns pals hem aconseguit arribar a on volíem. En canvi, aquella persona que es veu obligada a anar a un país que no és el seu, perd les regnes del cavall. Només la seva força i la sort poden ajudar-los.
P. Us vau plantejar el fet d’evitar polititzar el producte? O senzillament buscàveu històries personals?R- Malgrat passava entre Cuba i Estats Units no era just parlar de política perquè hi havia gent que estava patint.
P. Què el va motivar a anar a Cuba després de 5 anys?R. Vaig rebre la trucada de la Mericys explicant-me que havia guanyat un sorteig per sortir de Cuba però, era difícil perquè en tres mesos havia d’aconseguir uns papers.
P. Com es treballa al costat de persones que passen per moments tan importants de les seves vides?R. Ells ho donen tot i per tant és més fàcil. Actuen de forma molt natural.
P. Quina sensació és té darrera d’una càmera quan veus situacions com aquesta?
R. Per mi les trampes en el documental no serveixen. Nosaltres només podíem tirar-los aigua quan ja estaven marxant però no ajudar-los ni donar-los diners perquè marxessin. Tu no pots motivar la notícia.
P. En algun moment vau haver d’escollir entre la feina i l’amistat?
R. Jo crec que tothom, en cada moment, sap el què ha de fer.

“He dormit amb ells al cap molt de temps”
P. Finalment apareix algun vincle afectiu?
R. Apareix el vincle normal, igual que hauria tingut qualsevol persona que no fos periodista i que hagués vingut amb nosaltres. Ells formen part de la meva vida i jo de la seva. He dormit amb ells al cap molt temps. Tot i així, algun vincle s’ha trencat, com el de la Misclaida perquè quan es va assabentar que la pel•lícula estava nominada va voler fer un boicot contactant amb els altres. Però la resta del grup em va trucar dient-me: “Carlos, contigo al final”.
P. Com es pacta el seguiment?
R. Es fa de forma molt natural. Al principi demanant permís, i ja està.
P. Vau tenir problemes burocràtics amb algun dels governs?
R. No vam tenir cap problema. Només a Guantánamo perquè sols ens deixaven parlar pocs minuts amb els balseros. Això va ser perquè sabien que els balseros podien dir coses dolentes sobre els americans.
P. A Cuba es va sentir vigilat o perseguit?
R. Jo estic segur que ens van vigilar però com que no estàvem fent res dolent no ens preocupava. Vam vigilar de no fer res que ens pogués perjudicar, independentment de la nostra ideologia.
P. Què destacaria de la col•laboració amb David Trueba?
R. El fet d’alternar imatges fa que l’espectador sàpiga més coses que els protagonistes i això és un dels mèrits de la ficció, extrets del treball amb Trueba. A part d’això, nosaltres ja sabíem les seves vides al cap de cinc anys perquè ens havíem estat trucant però, necessitàvem que ells ens ho expliquessin perquè en la nostra pel•lícula documental no hi havia veu en off. En aquest sentit, David Trueba ens va ajudar perquè ell els feia les preguntes ja que no els coneixia de res.
P. I amb Lucrecia?
R. Ens vam entendre molt bé i vaig descobrir una cosa que ja sabia d’ella quan la vaig conèixer amb una ONG de Bòsnia, i és que és una gran compositora amb molt bon sentit de l’humor.
P. Creus que s’ha valorat prou Balseros al nostre país a nivell de públic?
R. Els productors, TV3 i Bausan Films la van valorar molt, però Lauren Films és morosa: és la que té la cinta i no paga els drets d’autor. Crec que no la van difondre prou: Balseros va estar dos mesos a taquilla però només al Renoir i al Verdi. També el fet que s’anunciés com la pel•lícula de TV3 crec que va influir a que no s’acceptés tan aquí. En canvi, a la resta del món sí que s’ha acceptat molt bé després que la compressin els de Toronto i d’allà es va anar escampant. A Estats Units el concepte de “oscar nomination” és com si ja l’haguessis guanyat.
P. Tot i així, quin creu què és el mèrit principal del documental que ha fet que hagi estat tan premiat?R. L’estètica i el contingut. A més a més, del fet que nosaltres hem aconseguit coses amb el background de periodistes que els que es dediquen al cinema documental i venen de la ficció no tenen.
P. Creu que Balseros ha obert alguna porta al gènere documental català o espanyol?
R. Demostra que el periodisme té també aquesta sortida encara que la gent del cinema no ens té en compte.

Per què està tan mal repartit?

Diumenge, 8 d'Abril. Cap allà la una del migdia. Ens trobem al menjador del pis i una ja s'impacienta per la cita que ha estat esperant durant tota la setmana: el Gran Premi d'Espanya de Fórmula-1.
Comença la carrera i al mateix temps una petita conversa-discussió. La qüestió que em plantejo és com aquest "esport" pot moure tantes masses i tants diners. Com es poden vendre entrades a més de 120 € `per estar sota el sol una bona estona i molt de tan en tan, veure passa algun dels monoplaces.
Ella m'entén, però explica que és la passió pel motor i el seu món el què fa aixecar la gent per esdeveniments com aquests.
Però, indignada afegeix: "Ells almenys i treballen per cobrar el què cobren, no com d'altres... que per començar a fer sarau a un programa de televisó escarós [sic] cobren tan o més que ells!"
La conversa va durar una bona estona... i més quan va aparèixer "el ric anglès" (Beckham), el jugador de futbol, model de publicitat,... que segons deien la setmana passada és qui més s'omple la butxaca.
Sé que és bastant típic aquest tema, però què en penseu?

Els Pilars de la Terra: un llibre màgic

La meva afició per la lectura ha anat a èpoques, segons la feina, la mandra o el temps disponible per a llegir.
Ara bé, tenir un bon llibre entre les mans sempre ajuda. En el meu cas, la ininterrompuda recomanació del meu cosí gran cada cop que ens veiem per un llibre, va fer que Els Pilars de la Terra de Ken Follet caigués a les meves mans.
Al primer moment vaig pensar: "Vaia de llibre!". Unes mil i pico de pàgines i en edició de butxaca. Per altra banda, la sinopsi del darrera tampoc és que entusiamés gaire: "[...] és la història d'un mestre d'obres de l'edat mitjana que té la intenció de construir una catedrat [...]". Fins aquí, no se'm va despertar cap mena de passió però tot i així, vaig decidir aguantar el primer capítol. Però allò curiós del cas, és que no en vaig tenir prou amb un, ni amb dos ni amb tres. Amb quinze dies m'havia empassat mil i pico de pàgines d'aventura, amor, passió, desenganys,...
Potser tindrà les mateixes connotacions que qualsevol altra best-seller, però no és un llibre típic. I els que l'hagin llegit m'entendran. I per enèssima vegada el recomano, tan per un Sant Jordi com per qualsevol detall cap a algú.
Aquest és el meu cas, però estic segura que hi haurà molts d'altres llibres que hauran despertat l'emoció a més d'un.

Per elles

Segurament, tots els que han passat pel pas de l’escola o l’institut de tota la vida a la universitat o estudis superiors s’han adonat que hi ha un canvi. Jo no en són una menys. Canviar els professors, els companys de classe, potser el distanciament amb els amics del dia a dia,... et fa adonar d’aquest gran pas. Però, potser quan més es nota aquest canvi és quan marxes de casa. Sigui una residència o un pis d’estudiant, la vida quotidiana varia.
Tot i així, en algun moment sempre et planteges si allò que estàs fent és el què voldries o el què desitjaves, però una cosa la tinc clara. I és que per res del món canviaria l’experiència viscuda enmig de quatre noies, desconegudes per mi al principi, i les quals un pis de ens va reunir. De la convivència, del fet d’espavilar-nos, de l’amistat,... n’he après molt. Però sobretot m’han sorprès les converses sorgides (algunes a altes hores de la nit) sobre diferents temes de la vida, del món, de la societat...
No vull dir que sigui un cas especial, però a mi m’ha sorprès i alhora m’ha ajudat a conèixer diferents punts de vista, diferents dialectes (cada una és d’una província catalana diferent), i a aprendre.
Per això dedico un espai d’aquest blog a elles i a alguns dels tems tractats al llarg d’aquests mesos de convivència.

LES OBRES DE CERDANYOLA

Avui Barcelona ja no està sola. Ja no és la capital dels “carrers tallats per obres”. Avui Cerdanyola li fa costat vestint-se de carrers de sorra, màquines expenedores, balles, i un transport públic alterat.
La qüestió és que molts necessitem del transport públic i quan no són les vagues de la RENFE, són les dels Ferrocarrils de la Generalitat. I quan no és això, ja s’ha buscat una alternativa: posar els carrers “patas arriba” i obligar als busos urbans a circular per diferent recorregut, canviant algunes parades, i d’aquesta manera incrementar cada vegada més el retard i l’estona d’espera dels usuaris. I encara serà mínim si està de sort que no va ple i aconsegueixes pujar a l’autobús (treball molt costós a les hores puntes).
En fi, suposo que cauríem en l’etern debat de sempre: el govern demana l’ús del transport públic, però com l’hem d’usar si és tan poc accessible?

El Periodisme a Internet - Els Blogs -

Internet des d’un principi suposava un primer problema pel periodisme, i és que simplement traslladava digitalment altres suports ja existents. És a dir, no s’experimenta amb la premsa sinó que és la mateixa premsa escrita que es portava a la xarxa.
Per altra banda, Internet encara no ha creat un nou estil definit per les ciències de la informació, encara s’està experimentant. Però això no vol dir que hagin de morir els anteriors suports (radio, TV,...). Trobem diferents exemples al llarg de la història. L’aparició de la ràdio als anys 20 va semblar que suposaria la fi de la premsa escrita, però encara avui llegim el diari. I més “boom” va portar l’aparició de la televisió als anys 50 quan es patia per la possible pèrdua d’altres mitjans que avui encara es conserven i s’alternen perfectament.

UN NOU FORMAT

No obstant, als anys 90 Internet va obrir una porta a la possibilitat de la crítica de diferents informacions. Sobretot, va passar entre el grup d’informàtics que criticaven altres pàgines.
Per altra banda, també van aparèixer els anomenats blogs o bitàcores. Un quadern bitàcora era el lloc on s’explicaven les dificultats d’un viatge. Tenint això en compte, aquests espais a la xarxa s’han convertit en pàgines personals, perquè hi apareixen reflexions o diaris de tipus literari, interessants,... A més a més, s’han convertit en un element fonamental pels periodistes ja que és com una font de notícies a més de trobar-hi una crítica directa.

COM SÓN?

Els blogs mai crearan una frontera entre allò públic i allò personal. Poden convertir-se perfectament en l’expressió de llegendes urbanes o dels sentiments de cadascú. No obstant això, també poden esdevenir una crítica a la premsa diària. En definitiva, que els bitàcores es converteixen en un lloc molt interessant de producció local.
A hores d’ara ja hi han algun gran referent, com és el cas del blog personal d’Arcadi Espada amb uns 300 o 400 comentaris diaris.

EMBARASSATS PER DIES

Volent o no, segur que qui més qui menys s’ha assabentat de la notícia de la setmana i segurament del mes: “La família reial espanyola augmentarà la seva descendència en els propers sis mesos”.
Bé, no comentaré la notícia en si, perquè crec que la meva opinió podria ferir més d’un que creu en el gran servei que ens proporciona aquesta família.
Ara bé, les coses estan com estan i acceptarem que el Cap d’Estat d’aquest país és un monarca i per tant, qualsevol cosa, políticament correcte que ocorri a les contrades de la Zarzuela és considerat d’interès general.
Tot i així, és clar que la premsa rosa no ha parat ni pararà d’omplir-nos les orelles i els ulls d’aquest fet, segons sembla, tan extraordinari. Però jo em pregunto: és lògic que totes les portades dels diaris d’ahir hagin coincidit? És normal veure la mateixa fotografia i un titular semblant a totes les portades? Això significa diversitat d’opinions? No obstant això, els pronòstics de l’Alcàzar se li han escapat una mica de les mans quan va declarar que aquesta seria primera notícia de portada de tots els periòdics. I és que alguns s’han escapat de la majoria, com és el cas de l’Avui que donava protagonisme al triomf del Barça a València, i sols dedicava una columna a la dreta de la portada. Però, segurament alguna queixa s’hauran endut.
D’altra banda, reconec que molta gent esperava aquesta notícia, però jo em torno a preguntar: hem de tallar moltes de les programacions previstes pel diumenge o fer avanços informatius a tot drap la “gran notícia”? O és més: ens hem de trobar la Campos i els seus “debats” amb “molta salsa” després de sopar i d’aguantar-la cada dia de la setmana?

Set cubans a la recerca del somni americà

Carles Bosch: periodista, reporter i ara, director cinematogràfic

Després d’una conferència a la Universitat Autònoma de Barcelona sobre com “Com arribar a aconseguir quasi bé un Òscar”, ens trobem a mitja tarda amb el periodista Carles Bosch a un bar del barri del Born de Barcelona per acabar de rematar la feina.
Amb una música tranquil•la i una conversa fluïda en la que coneixem al nou Papa, el director de Balseros ens comença a relatar la seva història i la de la pel•lícula.
Per ell, Balseros “és un retrat de la solitud i de l’angoixa de milions de persones que anualment han d’abandonar el seu país per anar a buscar un altre futur”. Afegeix, que amb el documental volen transmetre que “malgrat la vida ens hagi donat alguns pals”, la majoria hem aconseguit arribar on volíem, en canvi, “aquella persona que es veu obligada a anar a un país que no és el seu, perd les regnes del cavall”. I conclou dient: “Només la seva força i la sort poden ajudar-los”.
La idea i l’origen de la pel•lícula parteix d’un reportatge realitzat el 1994 a Cuba pel programa de TV3, “30 minuts”, en plenes vacances de Bosch, quan l’illa caribenya va patir una greu crisi econòmica degut a la caiguda del mur de Berlín i la desfeta de la URSS. Nombroses persones van decidir marxar a la recerca d’un futur millor amb les anomenades “balses” fetes per ells mateixos.

“La realitat supera la ficció però, només és creïble amb un documental”

Al cap de cinc anys, “una de les protagonistes (Méricys)” truca al periodista i li explica que havia guanyat el sorteig per sortir de Cuba però, era difícil perquè en tres mesos havia d’aconseguir uns papers. Just rebre aquesta trucada, Bosch ja va contactar amb David Trueba “perquè creia que hi havia una pel•lícula”. És per això que no es va prendre “cap decisió sobre el format”. Val a dir que, “la realitat supera la ficció però, només és creïble amb un documental”.
Balseros comença “quan els personatges ja tenen un peu posat a la balsa i no hi havia informació sobre el seu passat”. “Vaig pensar que era l’ocasió d’anar més lluny del format periodístic de 52 minuts” - afegeix el reporter -, “poques vegades pots fer una història real amb imatges de la vida d’uns immigrants cinc anys abans, però nosaltres vam tenir aquesta sort”.

“Tu no pots motivar la notícia”

Però, per què l’emigració cubana i no moltes de les altres que hi ha al món? Ell ens explica que “els cubans tenen una força especial davant la càmera”. Tot i que passen per moments molt importants de les seves vides, “ells ho donen tot” i “actuen de forma natural”, per tant, “és més fàcil”. Afegeix que creu que “tothom, en cada moment, sap el què ha de fer”, i aprofita i ens explica que només podien “tirar-los aigua quan ja estaven marxant” però no els podien ajudar ni donar diners perquè marxessin. Bosch té molt clar que “no pots motivar la notícia” però quan ja és inevitable si que els pots dir el què penses. Per ell, “les trampes en el documental no serveixen”.

“Carlos, contigo al final”

Per alta banda, el seu seguiment es va fer “de forma molt natural”, només s’havia de demanar permís al principi. Però al final, després de tot el treball i d’haver passat moments tan complicats al seu costat, reconeix que apareix un vincle amb ells, però senyala que seria el mateix que “hauria tingut qualsevol persona que no fos periodista” i que hagués anat amb ells. Amb una brillantor als ulls ens explica que els set balseros formen part de la seva vida, igual que ell de les seves, però remarca que més ells de la seva que ell dels cubans. Reconeix que ha dormit “amb ells al cap molt de temps”. El periodista “era l’única cosa que els unia amb Cuba”, però “algun vinle s’ha trencat” com és el cas de la Misclaida perquè “quan es va enterar que la pel•lícula estava nominada va voler fer un boicot contactant amb els alteres”. Però, va saber que els altres no estaven a favor d’ella, quan va rebre una trucada d’un d’ells dient-li: “Carlos, contigo al final”.

“He dormit amb ells al cap molt de temps”

Malgrat que la història passava entre Cuba i Estats Units, països amb diferències constants entre ells, el reporter pensa que “no era just parlar de política perquè hi havia gent que estava patint”. Tot i així, està segur que a Cuba va estar vigilat però alhora està tranquil perquè no estaven fent res de dolent. Van vigilar de no fer res que els pugués perjudicar, independenment de la seva ideologia. Afegeix que ells sabien que el periodista “respectava molt la revolució”, però que “ no compartia la seva ideologia en molts aspectes, com la reducció de llibertats”. No obstant això, no recorda haver tingut cap altre problema. Només a Guantánamo perquè només els deixaven palar pocs minuts amb els balseros. Ell assegura que va ser “perquè els americans sabien que els balseros podien dir coses dolentes sobre ells”. No va ser fins que es decidir deixar-los marxar que ja no van tenir cap tipus de dificultat.

“Una gran compositora amb molt bon sentit de l’humor”

Canviant de tema, és clar que ell és el cervell de tot aquest projecte fet realitat, però no ha estat sol alhora de portar-lo a terme. És per això, que li preguntem pels seus col•laboradors. Tot i que, sense timidesa, reconeix que “està decebut amb el càmara i co-director, Josep Maria Domènech”, remarca el treball amb Lucrecia. La cantant llatina i el director ja es coneixien d’un projecte d’una ONG a Bòsnia. Bosch es va quedar amb molt bon regust de boca d’aquella ocasió, igual que ella després de veure el reportatge televisat. “Ens vam entendre molt bé”, explica el director. I afegeix: “Vaig descobrir una cosa que ja sabia d’ella quan la vaig conèixer a Bòsnia, i és que és una gran compositora amb molt bon sentit de l’humor”.
Per altra banda, hi ha una altra persona a destacar que intervingué a la pel•lícula, David Trueba. El guionista de ficció es posava davant d’un projecte on poca experiència tenia amb treballar amb la relalitat. Tot i així, Bosch remarca que gràcies a Trueba, el qual no coneixia els personatges i viceversa, van poder extreure la informació que necessitaven dels personatges, ja que el documental no podia constar de veu en off. El diretor i el co-director havien mantingut el contacte amb molts dels personatges i ja s’havien què els havia passat, per tant, que ells els preguntessin “hauria semblat una mica forçat”. En canvi, gràcies a Trueba els personatges relataven la història en primera persona. A més a més, alguna de les bones aportacions del guionista espanyol al format que remarca el periodista és “el fet d’alternar imatges fa que l’espectador sàpiga més coses que els protagonistes”.

“El fet que s’anunciés com la pel•lícula de TV3 crec que va influir a que no s’acceptés tan aquí”

No obstant això, com a tota conversa, va arribar el punt fosc de la història. I és que, no va ser fins la nominació dels Òscar que es va conèixer Balseros aquí al país. Per això, li preguntem si s’ha valorat prou la pel•lícula a nivell de públic. Ell ens contesta amb un rotun “no”. I afegeix que “els productors, TV3 i Bausan Films la van valorar molt” però Lauren Films “és morosa: és la que té la cinta i no paga drets d’autor”. A més a més, diu que la productora “ha fet molt poca campanya i l’ha distribuït poc”. També “el fet que s’anunciés com la pel•líula de TV3” creu que “va influir a que no s’acceptés tan aquí”. Tot i això, afegeix amb admiració que “a la resta del món sí que s’ha acceptat molt bé després que la compressin els de Toronto” i d’allà s’ha anat escampant.

“L’estètica i el contingut”

Ja al final de la nostra trobada, ens revel•la que Balseros “demostra que el periodisme té també aquesta sortida [cinema documental]” encara que la gent del cinema no els tingui en compte. A més a més, creu que amb el “background de periodistes” han aconseguit coses que els que es dediquen al mateix però venen de la ficció no tenen. I és que el mèrit principal que creu el nostre protagonista que té la seva pel•lícula es basa en “l’estètica i el contingut”.
Ja amb la foscor als carrers, abans d’acomiadar-nos, ens acaba dient que “si hagués guanyat l’Òscar, l’hauria deixat aquí al bar perquè hi ha molt bona amistat”.

precarietat laboral?

En aquest cas, la qüestió és que després d’una conversa amb un amic músic a les tantes de la nit, vaig pensar en un tema que no hi havia caigut. La pregunta és: com viu un músic? És cert que l’art omple l’interior i pot donar la satisfacció més gran. Perquè no tot és seure en una cadira i fer el què diu un paper. És molt més que això: a més d’entretenir el públic i transmetre-li emocions, és gaudir del moment indescriptible per part del propi músic. Però, no tots són elits i no sempre s’omple la butxaca. I és que en aquest món capitalista, molts treballen a més d’un lloc, forces hores, i potser alguns cops set dies a la setmana. I quina seguretat o sindicat procura per ells? I això que els que estan de sort han de passar per oposicions, contractes,... com tothom. Però, a quin preu?

Una mirada

Els que em coneixen d’ara o de ja fa un temps saben de la meva afecció per la música. I per algun lloc o altre havia de caure aquest tema pel blog.
Segurament, molts pensen que el fet de tocar un instrument, participar en una orquestra, un grup,... queda bé, és “guai”, modern o potser alguns ja pensen que és antiquat, inútil i de “perdillos”. La qüestió és que d’aquests pocs que ho valoren, molts no entenen com d’aquí en pot sortir un ofici, una professió, una vocació,... sols ho entenen com un “hobi”. És a dir, poquíssims són els que saben l’esforç, el sentiment i l’emoció que produeix la música i que no tot es resumeix en “hits” i “canciones del verano” (i amb això, no vull desprestigiar ningú –suposo que tots han treballat igual, o això espero-).

Hotel Rwanda: una pel·lícula i una realitat

En una de les últimes classes de Gèneres Informatius i Interpretatius en premsa amb José María Perceval sobre “L’objectivació de les dades en gènere descriptiu-informatiu” es va parlar sobre una pel•lícula: HOTEL RWANDA. La classe em va deixar amb la intriga de conèixer-la. En fi, aquest cap de setmana l’ocasió m’ha deixat temps per veure el film. Per aquells que no l’han vist, Hotel Rwanda es centra en el conflicte que hi va haver l’any 94 a Rwanda. Un conflicte racial produït ja al segle XIX pels colonitzadors belgues de la zona. Aquests instal•laren una diferència entre ells basant-se en “tonteries”: alçada, color de la pell,... D’aquesta manera van néixer hutus (majoria) i tutsis (minoria i al principi amb el suport dels belgues). La pel•lícula, cal dir, explica un cas especial: no tots van tenir la mateixa “sort”. La qüestió és que no em va deixar indiferent. Per això, dóna molts aspectes a comentar. Per exemple, l’any 1994, tot i la xifra del 300 mil persones assassinades, l’anomenat “Occident” va donar l’esquena al genocidi. Per què?? Suposo que no hi havia interessos (és a dir, diners) per extreure’n. Per què els blancs són els primers en marxar? Els primers en “salvar-se? Per altra banda, el film reflexa el paper dels mitjans d’occident. L’enregistrament d’unes imatges esgarrifoses fa adonar al Nord del què estava passant. Però tal i com diu l’actor reporter: “No et facis il•lusions, la gent veurà les imatges, dirà i llavors continuarà dinant”.
Aquest no és l’únic cas, i és que la colonització o la intervenció per interessos dels blancs encara està deixant rastre. I tampoc si fa res, i pot ser tampoc interessa que es conegui.
Us convido a parlar-ne hàgiu o no vista la pel•lícula. Per altra banda, els que no l’heu vist, mireu-la. No us deixarà indiferents.